Una qüestió de dignitat

Una qüestió de dignitat

ANTONI BASSAS
05/09/2011


La sentència del català a l'escola.

Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de 
molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la 
dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni 
captius ni desarmats.

  Autoestima: som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els 
intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, 
mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la 
cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.

   Persistència: a vegades, cal repetir el que és obvi. Per a 
nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i 
per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la 
llengua de la família.

   La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que 
estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants 
som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el 
coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament 
obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, 
sinó amb l'anglès.

   Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic 
problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del 
català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a 
centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, 
l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i 
per això la immersió és imprescindible.

   Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la 
llei i va votar si a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel 
Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular 
i l'ànima jacobina del PSOE.

   Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar 
políticament, i ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. 
La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.

   Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara 
ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències 
si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens 
dirigim en castellà a un desconegut.)

   Fer un pensament: no podem continuar vivint en aquest continu 
estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, 
que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens 
esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi 
arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i 
propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli 
de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. 
Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la 
insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar 
constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i 
que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única 
convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no 
pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat.

   Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit 
tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La 
resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits 
polítics catalans, és una qüestió de dignitat.


   Feu difusió d’aquesta reflexió de l'Antoni Bassas